Reflexionant: Co-educar la mirada contra los estereotipos de género en TV

Aquest article, de  Belmonte, J. y Guillamón, S. (2008)  “Co-educar la mirada contra los estereotipos de género en TV”, tracta sobre com la televisió i els continguts televisius representen un mitjà per transmetre estereotips de gènere i per tant contribueixen de forma directa a els desigualtats socials. Davant d’aquesta situació sorgeix la necessitat d’una alfabetització digital, una educació per transformar la televisió en una eina per combatre aquest desigualtat. 

Així doncs, l’article gira entorn a dos grans idees, la primera és la concepció de la televisió com un primer agent de socialització de les persones, constructora de la realitat social i transmissora d’ideologies, valors i costums de la societat. La segona idea és com la televisió juga un paper fonamental en la transmissió d’estereotips i prejudicis de gènere.

En relació a la primera idea, els autors consideren que s’ha d’educar la mirada de l’audiència. Aquesta educació es sustenta en una alfabetització digital que permeti familiaritzar-se amb l’eina, l’artefacte digital, i el llenguatge d’aquest , però també en fer conscient a la població de que han de mantenir una posició crítica envers als missatges que es transmeten pels mitjans de comunicació. Només així podran construir la seva pròpia visió de la realitat i crear la seva pròpia identitat, sense estar influenciada o sustentada en allò que es diu a la televisió o qualsevol altre mitjà.  Aquest canvi, basant en la educació audiovisual, és necessari ja que la televisió, com ja s’ha comentat, és un dels agents de socialització més important i com a conseqüència tot el que reprodueix acaba convertint-se en la realitat, en la naturalitat i normalitat social. Especialment, destacar el gran efecte que tenen els continguts televisius en la construcció de la identitat d’infants i joves, els quals es troben en etapa de creixement i amb prou feines poden distingit allò correcte i allò incorrecte.

Estereotip de gènere

El estereotipo se define como un conjunto de ideas acerca de los géneros que favorecen el establecimiento de roles fuertemente arraigados en la sociedad. Estas ideas simplifican la realidad dando lugar a una diferenciación de los géneros que se basa en marcar las características de cada uno, otorgándoles una identidad en función del papel social que se supone deben cumplir.

Així doncs, consisteix en fer una diferenciació entre sexes, sustentada en la idea de gènere, és a dir, una construcció sociocultural referida al conjunt de rols atribuïts al sexe femení o masculí. Això comporta que la identitat de dona o d’home es determina segons el paper social que han de complir. Alguns exemples són atribuir tasques domestiques, cura dels infants, l’ensenyament a les dones justificant-se als trets característiques que determinen la seva forma de ser (tendres, dolces, sensibles, maternalisme, etc.). En canvi, s’espera dels homes comportaments agressius, competitivitat, acció, etc. Aquest fet només fa que contribuir a la diferenciació de sexes i a la desigualtat de gènere.

L’estudi presentat pels autors, pretén demostrar  com els mas media contribueixen directament en la construcció d’identitats en la infància i l’adolescència i per fer-ho analitza un seguit de sèries de televisió: «Los Serrano»; «Mis adorables vecinos»; «Los hombres de Paco»; «El Comisario»; «Aquí no hay quien viva»; «Aída» i «Los Simpson».

Com a factor comú que tenen aquestes sèries és el fet que busquen que l’espectador es sentí identificat, motiu pel qual intenten reproduir al màxim els patrons de la realitat, de la quotidianitat i estan ambientades en el present. Per això també són emeses amb freqüència, per facilitar la familiaritat amb aquestes.

A grans trets, la representació sexual és força equilibrada ja que el nombre de protagonistes masculins i femenins és similar. Malgrat això, es dóna la separació de dones/homes per respondre al recurs típic de comèdia “guerra de sexes”, sustentat en la representació d’estereotips de masculinitat i feminitat. 

A l’àmbit laboral, no hi ha grans diferències en el sentit de que la majoria dels personatges exerceixen la seva tasca professional a l’àmbit públic. Tot i així, es produeixi una diferenciació en els càrrecs que ocupen, tenint els homes papers amb major responsabilitat  i quan les dones ocupen alts càrrecs són descrites amb adjectius feminitzats (humanitzadora, tafanera,  encantadora, femenina, atractiva, intel·ligent, etc.) . També hi ha diferències en  el tipus de treball que realitzen, associat als estereotips de gènere, com es el cas de Los Serrano, on dues protagonistes són professores mentre que els homes són taverners o mecànics. 

Les sèries es basen en una dicotomia molt simple i tradicional, imperant a la nostra societat: els homes associats a resoldre problemes i a actuar en públic i les dones a dominar més l’àmbit privat, familiar i coneguts.  Per tant, es veu normalitzada la incorporació de la dona a l’àmbit laboral però no pas la de l’home en la resolució de tasques domèstiques. 

Finalment, Belmonte i Guillamón, analitzten que molt sovint quan un home inicia alguna conducta o acció corresponent a les dones, es posa en dubte la seva “masculinitat” i es sospita de la seva possible homosexualitat. Així doncs, si un home fa quelcom que es considera de dones, quelcom femení, queda ridiculitzat humorísticament a la sèrie i cauen sota l’amenaça de la homosexualitat, una situació de la qual només poden sortir fent gala de la seva masculinitat, novament. Així doncs, una vegada més, un home que es mostra sensible o que surt del patró de conducta associat a l’home es considera motiu de burla i home feminitzat, possiblement homosexual. 

A mode de conclusió, s’aprecia clarament com les sèries d’avui dia, per molt modernes que siguin, encara continuen construint el seu guió en la representació d’estereotips de gènere, essent transmissores de la desigualtat de gènere a nivell públic, privat o personal.  Uns missatges que actuen com a models i estàndards a seguir pel públic més jove, ja que ho veuen com un funcionament i forma de fer i ser completament normal i natural. 

La lectura d’aquest article em porta a reflexionar sobre la gran importància de deconstruir la realitat emesa pels mitjans de comunicació. Com bé diuen els autors, és necessària una educació digital que permeti a les persones estar alfabetitzades, familiaritzades amb el funcionament de tals mitjans.

Juntament a aquesta alfabetització, és imprescindible que les persones aprenguin a tenir una visió i pensament crític d’allò que veuen, és a dir, que discrepin que posin en dubte la informació sobre la realitat que es mostra massivament als mitjans de comunicació, i en aquest cas en les sèries i programes televisius. Així doncs, s’ha de començar a fomentar aquest esperit crític des de la infància, des de les primeres etapes educatives, per així poder trencar amb aquestes desigualtats de gènere i aquesta reproducció dels estereotips de gènere. 

Paral·lelament hem de posar en dubte si és adequat que les sèries televisives estiguin sustentades en la dicotomització de rols. És a dir, fins a quin punt les sèries de televisió han de transmetre aquesta desigualtat de gènere implícitament, quan als instituts s’està treballant per fomentar la igualtat de gènere? Potser, aquesta educació als instituts no seria necessària si no es difonguessin els estereotips de gènere  als mitjans de comunicació, ja que aleshores la realitat no estaria construïda en base aquesta diferenciació de gènere. 

Finalment, voldria fer una breu aportació, sobre una pel·lícula que trenca amb els estereotpis de gènere: Billy Elliot, una pel·lícula que narra com un nen lluita per fer allò que li agrada: el ballet. Aquesta passió per ballar va en contra del que es considera socialment adequat per a un noi, que tal i com han exposat els autors de l'article, el gènere masculí ha de participar en allò  que sigui agressiu, competitiu o on demostri la seva valia com a home. Per tant, el fet de voler ballar és contraposat al que el seu pare (i la societat del moment) considera que ha de fer, com a home que és. Prefereix que el seu fill faci boxe, un esport considerat més masculí. Així doncs, al llarg de la pel·lícula Billy Elliot s'enfronta als prejudicis i als estereotips del context per tal de fer allò que li agrada i el fa sentir realitzat.

Abans de concloure aquesta entrada, però, m'agradaria comentar una altra sèrie de televisió, Els Picapedra aquest cas per a infants, que mostra clarament estereotips de gènere , els quals els van adquirint de forma inconscient els infants i adolescents durant el seu procés de creixement. Un fet que denota com s'ha de fer un anàlisi exhaustiu sobre el que emeten les cadenes de televisió i valorar què es convenient i què no és convenient que vegi la població més jove, la qual serà el futur de la nostra societat.

Tot i així es pot partir d'aquesta situació com una sàtira, essent conscients de que la realitat no ha de ser així. No obstant, aquesta idea requereix certa maduresa, de la qual no disposa un infant de 7 anys, per exemple, el qual és el principal espectador d'aquests dibuixos animats. Doncs, aquí és on entra en joc el rol dels progenitors i centres educatius, els quals han de treballar aquesta temàtica amb els fills (i alumnes) per a que siguin capaços de diferenciar el que veuen a la televisió de la realitat.