Examen final (Tema 1). Pregunta 1

A través d’aquesta cita, Sancho ens exposa que tot i tenir la intenció de fer de les TIC una eina de innovació educativa, aquesta no acaba ser-ho, ja que no es tenen en compte aspectes com el context sociocultural, la percepció del procés d’E-A, o la pròpia pràctica educativa. Per tant, encara no s’ha passat de les TIC a les TAC, és a dir, veure les noves tecnologies com una eina d’aprenentatge i del coneixement. 

En relació aquesta idea que ens transmet Sancho, altres autors com Aparici i Silva  (2011) han abordat aquesta temàtica. En concret, si ens fixem en un dels articles  d’aquests, ens plantegen la idea de que avui dia encara continua imperant un model pedagògic tradicional transmissor a les aules, malgrat al incorporació de les TIC en aquests entorns. I aquesta situació és la que exposa Sancho en la cita presentada. 

Així un model pedagògic tradicional transmissor, presenta un sentit unidireccional, establint una divisió entre emissors i receptors i en conseqüència, no tenint en compte la col·laboració ni l’aprenentatge constructiu entre docent i discent.  Aleshores, contempla un aprenentatge individualista. Aquesta pedagogia està sustentada en un model anomenat “feed-back” que dóna reforç als missatges de la font d’informació i reprodueix el camí i pautes de l’emissor. Dins de l’àmbit educatiu, s’entendria com el fet de seguir o reproduir els itineraris informacional dels docents i/o llibres de text. Així doncs, representaria un feedback dirigit al docent, un procés d’E-A centrat en la taca del docent. 

Aquest model pedagògic que encara es posa en pràctica avui dia no permet fer el salt de les TIC a les TAC, un pas necessari per a poder adaptar-se a la revolució tecnològica que està vivint la nostra societat. Per tant, aquest model d’aprenentatge de masses queda obsolet  davant la necessitat d’instaurar pràctiques pedagògiques comunicatives i col·laboratives. 

Llavors, queda en evidència la necessitat de desenvolupar un  aprenentatge centrat en l’estudiant, personalitzat el qual permeti a l’alumnat aprendre a través de la immersió i el descobriment. Sens dubte, ens referim a una pedagogia de la interacció. Aquesta, suposaria el foment de la comunicació i el diàleg entre les parts implicades en el procés d’E-A, i la coautoria i participació en la construcció d coneixements.  Per tant, s’entén com un acte de construcció i de connexió entre tots els interactuants on tots tenen el mateix estatus, independentment de l’enunciació que es realitzi.

En aquest sentit, les TIC poden suposar mitjans revolucionaris que facilitarien la posada en pràctica d’aquest aprenentatge interactiu, però tal i com diu Ogilvy (2006): les noves tecnologies poden suposar una millora per a l’educació en funció de la capacitat dels docents per treure el màxim potencial d’aquestes eines.

En aquest punt és com es justifica el pas de les TIC a les Tac, ja que, tal i com esmenta Järvelä (2006) poden augmentar el grau d’autenticitat de l’aprenentatge i suscitar major interès i motivació en l’alumnat. Tanmateix, permeten construir comunitats virtuals amb diferents escoles, equips col·laboratius i equips docents.

En definitiva, les TIC poden arribar a ser una gran eina d’aprenentatge, però és necessari que els docents, prenguin consciència que un veritable aprenentatge transformador i interactiu depèn de l’ús que ells en facin d’aquestes eines. És a dir, en realitat el que és important és la forma d’ensenyar del docent, ja que aquesta determinarà el procés d’aprenentatge dels alumnes. Així, malgrat es tingui una pissarra digital a l’aula, si el docent no sap fer-la servir o és limita a fer-ne un ús reproductiu (transmissió de continguts sense interacció amb l’alumnat) no s’aconseguirà generar aprenentatges significatius entre els estudiants.

Les noves tecnologies estan dissenyades per facilitar-nos el nostre dia a dia, però no ens hem d’oblidar de que l’èxit d’aquestes es troba en la utilització que fem d’aquestes, tant a nivell personal, laboral o social.