És evident que les propostes educatives a distància porten implícita la
necessitat de redefinir els rols tant dels docents com dels discents, però
també és necessari canviar el model pedagògic i novament, queda demostrat que
majoritàriament encara continua imperant el model educatiu tradicional, el qual es basa en la
idea de unidireccionalitat i transmissió de informació (continguts acadèmics)
sense permetre la interacció entre docents i discents, ni la creació conjunta
del procés d’E-A. En aquest sentit, per exemple, l’ e-learning,
encara es continua tractant als alumnes com a receptors de la informació no com
a agents de col·laboració. Per tant no es té en compte l’intercanvi ni la
co-creació, malgrat de. Dos aspectes propis del ciberespai. Per tant, continua exercitant-se un model
educatiu sustentat en l’aprenentatge de masses, una idea que desenvolupen
Aparisi i Silva (2010) al llarg del seu article Pedagogía de la interactividad.
Aquests cursos a distància o plataformes d’e-learning acostumen a ser estàtics i amb manca
d’interactivitat, fomenten un aprenentatge basat en la memorització i la
repetició i no responen amb les necessitats d’una societat cada vegada més
avançada a nivell tecnològic, a la qual comença a tenir gran presència la
cibercultura.
Aleshores, disposar de les noves tecnologies ha de suposar una
oportunitat de transformar les formes
tradicionals d’ensenyament, tal i com exposen Bosco, A. i Rodríguez, D.
(2008) Així doncs, un dels reptes
amb els quals es troba la formació a
distància és la reestructuració dels mètodes d¡ensenyament. En aquest punt el
rol del docent canvia, i passa de ser el centre del procés d’aprenentatge dels
alumnes a ser un agent que faciliti la participació i implicació en la
construcció de coneixements de l’alumnat, una opció educativa a la qual els
alumnes tindrien un paper actiu en el seu propi procés d’aprenentatge, el qual
el podrien construir de forma autònoma però en col·laboració.
A mode de conclusió, estic d’acord amb el fet de que les plataformes d’aprenentatge
on-line solen implicar una redeficinió dels rols del docent i estudiant
respecte a l’educació presencial més convencional i tradicional. Per tant, seria convenient que es comencés a desenvolupar una pedagogia interactiva, la qual centra el procés d'E-A en l'alumnat i en la col·laboració entre les diferents parts implicades en aquest procés. Així doncs, coincidint
amb la perspectiva de Bosco i Rodríguez (2008), les TIC comporten la necessitat
intrínseca de reflexionar sobre la forma en que es duu a terme la docència i a
la vegada són eines facilitadores de la gestió de la informació i la
comunicació, permetent que l’ensenyament s’ajusti a les necessitats individuals
de les persones a les que va dirigit. Així doncs, les propostes educatives a
distància, com l’e-Learning, al utilitzar les noves tecnologies, requereixen
aquest canvi en la forma d’enfocar la tasca educativa i per tant, procurar que la persona pugui ser autora del
seus aprenentatges, amb el suport i orientació dels docents i d’altres companys,
fomentant així el treball col·laboratiu.
